Totes les respostes les trobaràs a la biblioteca
Ps: Traçats Populars
Modalitat: Adult
Faltaven pocs minuts perquè arribessin les cinc de la tarda i en Jan ja estava fent el compte enrere per escoltar el seu so preferit; el timbre de l’escola: «RIIINGGG». Aquest li recordava que era el moment d’agafar la seva motxilla d’aventures i sortir corrents cap a la biblioteca. Quan finalment va sonar, en Jan va tocar el dos esquivant motxilles, rialles i adéus. Pocs segons després, ja havia deixat enrere el pati de l’escola i s’enfilava carrer avall, a tota velocitat, amb el cor bategant-li com si fos part de l’emoció del trajecte.
Havia de fer un treball per a la pròxima classe de literatura, sobre les peculiaritats del municipi. Estava encuriosit per saber-ne més, i ampliar coneixements del seu poble: Sant Vicenç de Castellet. Així que tan bon punt va travessar la porta d’entrada de la biblioteca, va anar decidit a buscar un llibre sobre llegendes misterioses.
Encara amb la motxilla a l’esquena, dret al mig del passadís, va començar a fullejar aquell llibre tan interessant quan, de sobte, alguna cosa d’entre les pàgines va caure a terra. En Jan, sorprès, es va acotar per recollir-ho i va veure que es tractava d’una petita targeta engroguida que deia el següent: «Vols descobrir la clau de Sant Vicenç de Castellet? Comença buscant la pàgina 75 d’aquest llibre i recorda que la biblioteca et donarà totes les respostes».
En Jan no cabia a la pell de l’emoció, el cor li anava a mil, mentre els fulls d’aquella obra literària anaven passant a tota velocitat, fins que va arribar a la pàgina 75. Va obrir els ulls com taronges quan, just a peu de pàgina, va descobrir una anotació escrita a llapis, amb una lletra molt petita. Segons sembla, algú havia deixat un missatge que deia el següent: «Segueix el camí dels primers llibres catalogats». Això volia dir que, primer de tot, calia cercar entre els llibres més antics, per trobar alguna pista més.
Bocabadat per tot el que havia viscut, en Jan va perdre la noció del temps i es va adonar que s’havia fet tard. No podia quedar-se més estona, ja que a casa, com cada vespre a les 8, l’esperaven els pares i la seva germana Carlota per començar a preparar junts el sopar. Era hora de tornar cap a casa o faria tard. Amb recança, va deixar aquell llibre misteriós fins a l’endemà, però marxava amb més emoció que mai, ja que sabia que un nou enigma l’esperava entre les parets de la biblioteca.
Durant els dies posteriors, en Jan s’emocionava cada vegada que es feien les cinc de la tarda, per tornar a cercar més pistes sobre el misteri de l’espai Salvador Vives Casajuana. Ara les tardes les invertia llegint llibres antics, per tal de descobrir alguna novetat més. No trobava nous indicis, però sí molta informació, fins que va ensopegar amb un llibre que parlava sobre el poblament de Vallhonesta, dels anys 1750-1775 anomenat: “Venda de masos deshabitats i construcció d’un molí fariner”.
Va llegir que Vallhonesta va ser un dels primers nuclis de població i punt de referència del Camí Ral. Llavors en Jan es va preguntar si la clau que havia de trobar per resoldre el misteri, tindria alguna cosa a veure amb l’ermita de Sant Pere de Vallhonesta. Va deixar el llibre damunt la prestatgeria i va marxar escopetejat en aquella direcció.
Abans d’iniciar-la, va decidir fer una petita aturada per casa seva, per tal d’agafar una cantimplora amb aigua fresca i posar-se la seva gorra de superherois. Tan aviat va tenir-ho tot enllestit, va emprendre el rumb cap a l’ermita. Va quedar meravellat quan va trobar-se davant d’aquesta arquitectura romànica i s’adonà que era la primera vegada que feia aquesta excursió.
Sembla que el misteri de la biblioteca l’havia portat a descobrir i visitar un nou indret, malgrat que en aquest espai no va trobar-hi cap pista. Va pensar que, possiblement, la resposta estava a no desistir i tornar a la biblioteca, per continuar descobrint més novetats sobre el misteri.
L’endemà, en Jan va explicar-ho als seus companys i companyes i, en acabar l’escola, tots van voler pujar a Vallhonesta. Quina meravella, els llibres de la biblioteca havien aconseguit que els nens i nenes, aquella tarda, deixessin els videojocs i les tauletes per sortir a passejar per la natura, tot descobrint indrets importants del municipi.
En tornar de l’excursió en Jan va aturar-se davant la biblioteca; volia entrar-hi abans de tornar cap a casa. Amb les mans a la butxaca de la jaqueta, va ensopegar amb la targeta groguenca que havia guardat dies enrere. Què volia dir “busca la pàgina 75”? Aleshores va recordar que setanta-cinc eren els anys de l’aniversari de la primera biblioteca al municipi, així que va fer el compte enrere (1950) i va entrar decidit a explorar obres literàries escrites en aquella data.
En un dels llibres de 1950 va trobar un punt de llibre. Sense pensar-s’ho dues vegades, en Jan el va revisar i va trobar una nova pista que deia el següent: «Quan la llum entra per la finestra i el raig de sol enlluerna pel lateral, la clau es revela». En alçar la mirada i observar la direcció de la llum daurada del capvespre, en Jan s’adonà que el lateral de la biblioteca oferia vistes cap al turó de Castellet i, abans de veure com el sol es ponia entre les parets d’aquesta fortificació, va començar a remenar llibres que poguessin aportar-li més informació sobre aquest castell, edificat per defensar el terme municipal.
Aquest disposava d’una ubicació estratègica, damunt del turó, per obtenir vistes privilegiades del riu Llobregat, formant part de la xarxa de fortificacions que defensaven la frontera sud dels comtats catalans. Just quan volia continuar llegint es va adonar que a peu de pàgina hi havia una anotació, també a llapis, que deia el següent: «Dona vida i fa girar, amb la seva empenta les màquines fa treballar».
En Jan va relacionar aquesta pista amb la força motriu del riu Llobregat, donat que el seu pas pel municipi ha estat molt més que un element paisatgístic; ha estat un motor de vida i de progrés. A Sant Vicenç de Castellet el curs del riu ha tingut un paper clau en el desenvolupament industrial i tèxtil, ja que la instal·lació de fàbriques, particularment entre els segles XIX i XX, s’efectuaven en aquest indret per aprofitar el corrent de l’aigua i poder fer funcionar els telers i altres màquines, com la de vapor, un dels motors del progrés del segle XIX. El Llobregat no només regava els camps i horts de la vora del riu, sinó que impulsava l’economia i la transformació social d’un poble que va créixer entre filatures.
Així, en trobar informació sobre el vapor i el creixement del municipi, en Jan ho va relacionar amb l’arribada del ferrocarril a la vila. El tren també va consolidar el creixement de la xarxa industrial catalana, ja que va permetre el transport de mercaderies i materials com teixits i pedra. – La pedra de Sant Vicenç de Castellet!, va cridar molt fort en Jan! Mentre la resta de joves que estaven a la biblioteca el feien callar amb un fort: ssshhh!, es va dirigir cap al taulell per demanar informació, i en va trobar el següent: Aquesta pedra s’ha extret durant molt de temps de les pedreres locals i ha estat utilitzada tant en construccions com en obres ferroviàries, ja que la pedra calcària és molt resistent.
Una de les curiositats que més va cridar l’atenció d’en Jan és que molts edificis i murs antics de Sant Vicenç de Castellet i, fins i tot de municipis veïns, han estat construïts amb aquesta pedra local, fet que permet visualitzar un poble endreçat, amb identitat pròpia, gràcies al seu símbol patrimonial.
En Jan havia descobert que entre pedra, aigua, vapor i vies de ferro, Sant Vicenç de Castellet havia esdevingut un clar exemple de com la natura, la tecnologia i les infraestructures, podien transformar un territori.
Tota aquesta informació li va fer recordar la Fira del Vapor. En la darrera edició d’aquesta festivitat cultural i històrica en Jan havia gaudit molt veient els vestits d’època i les representacions teatrals industrials i ferroviàries. Durant la celebració d’aquest esdeveniment el poble viatja en el temps i es trasllada als voltants del segle XIX, quan el vapor, el tèxtil i el tren marcaven la vida quotidiana dels veïns i veïnes.
La Fira del Vapor s’ha convertit en una cita anual molt esperada, es tracta d’una oportunitat per conèixer i valorar el patrimoni industrial que uneix la cultura d’un municipi, la història i la seva identitat local.
Va voler buscar més informació sobre aquesta festivitat, però rondant entre els passadissos, de cop, en Jan va despistar-se amb els dibuixos que cobreixen les parets de la biblioteca. Va quedar bocabadat amb el del correfoc; potser a les festivitats culturals podria trobar alguna cosa? Continuava bocabadat mirant l’anomenat «Malparit», una figura central en les celebracions de foc del municipi. Es tracta d’un dimoni creat l’any 1985 que, conjuntament amb la seva companya la Figaflor apareixen també en la festivitat del foc, anomenada «La Llegenda de Castellet».
Trastejant més llibres sobre la imatgeria festiva de la vila, va ensopegar amb en Marià i la Paula, els gegants oficials de Sant Vicenç de Castellet. Aquests personatges històrics basats en els barons de Castellet, van ser construïts l’any 1984; en Marià mesura 3,70 metres, pesa 66 kg, vesteix casaca de vellut, tricorni, bastó d’autoritat i binocles, mentre que la Paula en mesura 3,65, pesa 61 kg duu un vestit daurat amb pedreria, ombrel·la i un gat sobre el braç esquerre, simbolitzant el seu amor pels animals.
Aquests gegants participen activament en les festes més significatives del poble com la Festa Major, l’Aplec de Castellet i el Ball de Gitanes, dansant el seu ball propi: el «Vals de Castellet»; ho explicava el llibre que tenia entre les mans en Jan. Va tancar el llibre i, en fer-ho, es va adonar que a la contraportada hi havia una nova anotació que deia: «Busca el llibre que no parla, però té veu». En Jan va començar a pujar i baixar les escales de la biblioteca. De quin llibre es podia tractar?
Possiblement, si no parla, però té veu, podria referir-se a una melodia?, sense pensar-ho més, va dirigir-se cap a prestatgeria de música. Va remenar un parell de llibres i, en va trobar un de cançons populars on apareixia, l’himne oficial de Sant Vicenç de Castellet: «El bagul de la memòria».
Aquesta composició fa homenatge a la història i identitat del municipi, repassant els grans moments històrics i els trets diferencials. Va ser creat, inicialment, per a l’espectacle “Castellet, memòria mil·lenària”, celebrat durant l’any 2001 per commemorar els mil anys d’història del nostre poble. Posteriorment, per unanimitat, aquesta cançó va passar pel Ple de l’Ajuntament, on va quedar aprovada per convertir-se en l’himne oficial del municipi i, posteriorment va transcendir com a símbol d’identitat cultural en ser adaptada a altres expressions populars, com el “Valset de la Memòria” interpretat per les Gitanes de Sant Vicenç de Castellet.
En Jan estava molt emocionat. Va començar a investigar i a cercar més informació sobre “El bagul de la memòria,” a través de l’arxiu audiovisual, va reviure el ball del mil·lenari i d’aquí va començar a trobar informació sobre el ball de gitanes. Què interessant!, gràcies a les pistes de la biblioteca, estava descobrint molta història local que desconeixia.
Descobrí que el “Ball de Gitanes” és una dansa popular molt arrelada al Bages, i que Sant Vicenç de Castellet ha lluitat durant molts anys per conservar la seva essència, tot donant-li un toc personal. Aquesta tradició de gran arrelament al municipi, on hi participen des dels més petits fins als més grans, omple la plaça de l’Ajuntament, any rere any, i bastint-se en expressió plena de cultura popular en unir història, identitat i festa.
Estava molt feliç a la biblioteca; tot era diversió i coneixement. No volia marxar d’allà i volia continuar indagant sobre aquest misteri. Però no podia estar-hi tota la tarda, ja que aviat es feia l’hora de tornar cap a casa. Va recollir la motxilla i mentre es dirigia cap a la sortida, va tenir una idea: — I si baixo les escales cap al soterrani?
A la planta -1, va veure una exposició sobre les biblioteques. Entre diverses imatges d’arxiu de la darrera biblioteca, hi va trobar un rostre. Es tractava d’una imatge d’una senyora amb un somriure d’orella a orella. Aquella fisonomia va generar-li molta confiança; no només va visualitzar en ella saviesa, sinó que també va percebre una actitud valenta, una capacitat d’escolta immensa i, sobretot, d’ajuda a la resta.
Per aquest motiu va pensar que estava a un pas de solució del gran misteri. Envalentit, va decidir acostar-s’hi per llegir el seu nom, que estava anotat a peu d’imatge: —Maria Carme Grauviladrell, durant més de trenta-cinc anys al capdavant de la biblioteca de Sant Vicenç de Castellet i una de les principals referències cíviques i culturals de la segona meitat del segle XX al municipi. Calia entrar a l’auditori de la biblioteca -que porta el seu nom-, i és de fet, un dels espais més utilitzats d’aquesta.
Va demanar permís per poder-hi accedir i així ho va fer. S’endinsà dins de la sala i, just al final de l’auditori, va veure alguna cosa que brillava sota de la imatge de l’espai Ateneu; un dels principals centres socials i culturals del municipi durant gran part del segle XX, el qual havia estat un espai emblemàtic gràcies a la seva sala de ball, una de les més populars de la comarca. L’Ateneu també va tenir una funció educativa i cultural, a l’oferir una escola mixta amb servei de biblioteca. Aquest espai va ser un punt de trobada fonamental, fins al seu tancament definitiu el dia 6 de gener de 2004. L’any 2007, l’edifici va ser enderrocat i posteriorment es va construir l’actual Espai Ateneu inaugurat el 2015, mantenint l’estructura exterior de l’antic edifici amb un toc modern.
Sota d’aquesta imatge, tan representativa per als santvicentins i santvicentines, va trobar una capsa metàl·lica. Quins nervis, estava a punt de resoldre el misteri? Tremolant d’emoció va decidir obrir-la i, a l’interior, va trobar-hi un munt de papers vells, una clau antiga totalment rovellada pel pas del temps, i una carta que deia: “Si llegeixes això, és que has trobat la clau. Aquesta clau no obre cap pany, però sí una història de saviesa i cultura sobre el nostre municipi. Comparteix-la, explica-la i mai deixis de buscar. La clau del misteri no obre portes, sinó que obre històries, records i coneixements sobre Sant Vicenç de Castellet”.
En Jan va somriure. Potser el secret no era un tresor, sinó la passió per descobrir la bellesa d’un poble que s’amaga entre les seves històries, en les seves llegendes i en els seus records. I la clau, una metàfora que només s’obre amb curiositat i amor per la història i cultura de Sant Vicenç de Castellet.
Quan en Jan va sortir de la biblioteca, el sol es ponia lentament. Marxava molt content, ja que havia estat immers en un “escape room” de misteri, entre els llibres. Gràcies a aquesta experiència, havia obtingut una riquesa inesperada del seu municipi.
Tenia moltes ganes que arribés l’endemà, per anar a l’escola i poder-ho explicar als seus amics i amigues. En Jan volia que tots poguessin viure-ho Estava plenament convençut que el misteri no havia acabat del tot, només s’havia transformat en un viatge de descoberta. “A la biblioteca de Sant Vicenç de Castellet sempre hi haurà més històries per desvetllar i nous coneixements per descobrir i compartir”
.png)
.png)
