L’ÚLTIMA TRINXERA
Ivan Miura
Modalitat juvenil
L’alarma antiaèria s’havia instal·lat als timpans de tothom. L’edifici tenia el sostre completament destruït a causa del bombardeig, i encara se sentien els avions que sobrevolaven la regió, amenaçants. Afortunadament, es tractava d’un diumenge, així que no hi havia hagut cap ferit a l’interior de la biblioteca.
La jove de recent majoria d’edat arrossegava els peus per sobre dels plafons esquarterats, procurant no ensopegar amb cap de les bigues escampades per terra. Vestia roba vella i recentment embrutada amb la pols de l’aire, que amb prou feines deixava separar les parpelles. Una tos seca es manifestava ocasionalment en el seu pit, producte de les partícules en suspensió i de l’ocasional foc que ni es molestava en pal·liar. Va aconseguir obrir-se camí fins a la primera estança que va trobar prou digne, on la seva mirada es va trobar amb una més antiga, sàvia i serena. I lleument familiar.
L’avi d’uns seixanta llargs es trobava davant de la secció de filosofia, la qual havia estat resseguint amb els ulls fins a aturar-se en la presència de la noia. Un mig somriure va seguir el gest còmplice que ambdós van dur a terme. Cadascú va posar-se a examinar els volums que més interès els despertaven, buscant alguna distracció durant aquell silenci. La noia no prestava especial atenció a cap dels lloms ennegrits; es limitaven a exercir de fons per als seus desordenats pensaments. Tractava d’actuar com si la presència de l’home no la incomodés, tot i que el moviment nerviós del seu peu la delatava. L’home, per altra banda, sí que fou perfectament capaç d’ignorar la presència de la seva nova companya. Es trobava profundament capficat en la seva tasca d’anàlisi, com si tot allò no anés amb ell. No obstant això, quan l’empatia cap a la inquieta noia guanyà més pes que la seva set d’erudició, feu un esforç per començar una conversa:
- No és la primera vegada que ens veiem, oi?
La noia va tenir un lleuger sobresalt per la profunda veu que va sentir sobtadament, de manera que va tardar uns segons a respondre:
- Què?
- Ja has estat per aquí abans, no?
- Sí, sí.
Va tornar a emmudir, i l’avi romangué expectant per veure si prosseguia o no. En veure que no ho feia, comentà:
- Acostumaves a venir algunes tardes.
La noia va vacil·lar i se’l va mirar de dalt a baix amb suspicàcia abans de respondre:
- Sí. Aquí vaig aprendre a llegir. - L’afirmació va agafar a l’home per sorpresa, però abans que pogués preguntar, ella va afegir: - M’agradava aquest lloc.
- Ja no? - preguntà ell amb decepció.
- Home, ara està fet una merda. Les arrugues de la seva cara s’accentuaren imperceptiblement en sentir aquella expressió, i replicà:
- Doncs a mi em continua semblant molt bell.
- S’està quedant amb mi? - va preguntar amb incredulitat.
- No, no m’estic quedant amb tu. La majoria de les cobertes s’han cremat, però quasi tots els llibres es poden llegir perfectament.
- Es pot saber què li passa? Amb tot el que està passant, el que més li importa és poder continuar llegint?
- No, no és només això. Fa molts anys que aquest lloc és part de mi. Era el bibliotecari, saps?
- Ah, per això sempre me’l trobava!
- Exactament. Des que venia aquí de petit, sempre volia quedar-m’hi més temps del que em deixaven, així que vaig estudiar per poder estar-hi tant com volgués.
- Caram… I la seva dona, no el troba a faltar? No l’haurà pas deixada sola?
- Temo que soc jo qui la troba a faltar. Vaig haver de compartir-la amb la tuberculosi.
- Ostres, em sap molt de greu.
- No pateixis. Quan els metges em van donar la notícia, el primer que vaig fer va ser venir aquí. Aquest lloc té alguna cosa especial. Fa que els turments se’n vagin durant una estona. Per això ara estic aquí.
- Llavors no està espantat?
- No massa, certament. Epicur - i va elevar una mica el llibre que sostenia - deia que no hem de témer la mort: quan hi som, ella no hi és, i quan hi és, nosaltres ja no hi som. Coneixes a Epicur, noieta?
- La veritat és que no.
- Vaja, què us ensenyen a l’escola, llavors? - retragué amb indignació.
- Senyor, jo no vaig a l’escola.
- Oh, ja veig - l’avi s’havia focalitzat tant en els seus gests que ni s’havia adonat de l’estat de la seva roba. - Tens pares?
El seu semblant es va enfosquir en treure el tema.
- Tinc el pare - va articular amb pausa - , però no sé on és. Estava treballant quan van començar els bombardeigs i no ha tornat encara. Tampoc l’he buscat, no sabria per on començar.
- I doncs?
- Mai em va dir on treballava.
Els llavis tallats de l’home es compongueren i intentà canviar de tema.
- I digues, com és que venies aquí?
- Em deixaven entrar sense pagar i era l’únic ambient on em sentia segura de debò. De tant en tant agafava algun llibre i a penes entenia res, però em feia sentir llesta.
L’avi ofegà un riure.
- Així que es tractava d’això, eh?
La conversa fou interrompuda per uns passos esmorteïts que trepitjaven l'assossec de l’espai. La noia es va posar en completa alerta, mentre que l’home es limità a tancar l’exemplar en les seves mans i a observar l’accés que havia traspassat la seva acompanyant feia escassos minuts. Els cruixits de la fusta i l’ansietat de la noia s’intensificaven a l’uníson. Les cames li oscil·laven i la perifèria del seu camp de visió es desdibuixava. L’avi, desconcertat per la hiperbòlica resposta de la noia, contemplà com agafava un tros de llistó tremolosament. No titubejaria en clavar-lo a la més mínima amenaça que aparegués per aquell llindar.
Quan va veure entrar una mare amb un nen en braços, va deixar anar l’arma improvisada i va caure de genolls, respirant entretalladament. La dona la va mirar amb confusió i va buscar explicacions en el rostre de l’home, que estava igual de perplex.
- Perdoneu, que es pot estar aquí?
- És clar, és clar - va reaccionar ell.
La dona va buscar la cadira sencera més propera i s’hi va asseure amb el nen a la falda. No devia tenir més de set anys, i tots dos tenien un aspecte paupèrrim.
Com que se sentia més parlador, l’avi inquirí:
- Us ha agafat a prop?
- Sí, de poc no ens en sortim. Hem vingut aquí en sentir les vostres veus. La seva neta es troba bé?
- Ai, per favor - s’escandalitzà ell -, no la conec de res a aquesta xiqueta! No tinc ni idea de per què està així -. S’apropà a ella, s’acotxà i li digué: xiqueta, et trobes bé?
Va tornar en si de cop i va agitar bruscament els braços al seu voltant, apartant a l’avi. Quan es va recompondre, va contestar, encara asseguda a terra:
- Sí, sí, em passa de vegades.
No van gosar preguntar més, i ella es va quedar amb la mirada clavada en el nen. Aquest s’havia avorrit de tanta xerrameca, així que va decidir aixecar-se dels genolls de la seva mare i va dirigir-se a les primeres prestatgeries que li van cridar l’atenció. En la seva recerca d’estímuls, va aturar-se en uns llibres disposats a la seva altura. Una mala elecció, va pensar, ja que només va trobar volums amb moltes pàgines i sense cap dibuix. L’avi aprecià la situació de veure una criatura regirant la secció d’antropologia. La dona també se’l mirava, però amb un indici de nostàlgia vers el que s’ha perdut en la seva expressió. Aquesta va prendre un caient melancòlic fins a arribar a la desesperació. Va amagar els seus ulls entre les seves mans i va reprimir el plor tan bé com va saber.
L’home, que se’n va adonar a l’instant, va anar a dipositar-li una mà a l’espatlla en símbol de consol. Desconeixia les seves penúries, però se les podia imaginar: pèrdua de l’habitacle, dels diners, d’un ésser estimat…
- On ets, amor? - va poder distingir entre llàgrimes i sanglots.
Bingo, el marit a les trinxeres.
Continuà al seu costat durant diversos minuts en què el silenci era el millor suport que podia donar. Aquest fou trencat per la noia, que sense que cap dels dos hi reparés, havia agafat un títol firmat per Conan Doyle i l’havia començat a llegir en veu alta per al nen. La lectura era trontollant i insegura, fruit d’un aprenentatge purament autodidacte, però en cada paraula pronunciada es percebia un esforç que només sorgeix quan realment s’estima allò que es té entre les mans.
Ni havia començat pel principi, però el nen es mostrava molt atent. Ella va acabar notant l’escrutini extra dels dos adults, cosa que la va tensar palpablement. Tot i això, va persistir en la seva labor, amb encara més errades fonètiques, però també amb més motivació, com si tractés d’impressionar-los amb el seu dictat. I així van estar una bona estona, amb la noia llegint i tothom contemplant-la abstret. Va ser la primera vegada des del bombardeig que estaven en un ambient de pau.
El temps es va perdre entre les pàgines tintades amb les aventures d’en Sherlock. La dona inclús va recolzar el cap en l’home gran, que va mantenir-se immòbil. Però just quan es disposava a començar amb el segon acte, van veure aparèixer a un home d’uns quaranta anys per l’entrada. Cap d’ells, ni tan sols l’atenta noia, havia advertit 4 les seves passes de tan embadalits que estaven amb la lectura. L’home va donar-los una ullada sense usar els ulls, i va caminar coix fins a una de les cantonades de la cambra. S’hi va asseure i va estirar una cama, per on semblava emanar un cabal incessant de sang. Va cobrir-se la zona amb les mans, però no va poder evitar les mirades de preocupació de tots; fins i tot semblava que l’home gran anava a ajudar-lo amb la ferida, però la vacuïtat dels seus iris feien impossible qualsevol apropament.
La noia va sentir una esgarrifança i va adonar-se de com tenia de seca la gola, així que es va veure massa cohibida per a continuar llegint. Va deixar caure el llibre a terra.
Aquell home els havia servit de recordatori; els deia sense cap mot que allà a fora tot continuava. Potser aquell lloc servia com a refugi, però era temporal. En algun moment tornarien a caure els mateixos devastadors explosius i Déu sap què seria d’ells i d’aquella biblioteca.
No va dirigir-los la mirada ni en una sola ocasió; la mantenia perduda en el seu procés introspectiu. Era ben clar que volia estar a soles amb els seus pensaments, i la resta destorbava. Ells, per la seva banda, tampoc eren prou cínics per a prosseguir amb la conversa com si res passés. L’aire de l’habitació havia augmentat en pes i obscuritat, i va donar peu a uns minuts de tensió on ningú es va atrevir a intercanviar paraula.
De cop, van trobar al nen amb el llibre que havia estat escoltant entre les mans. El va orientar cap a ell i va començar el segon acte del llibre. Les seves capacitats lectores eren encara pitjors que les de la noia, amb molt dubte a l’hora d’articular els fonemes i una feixuguesa important. Però el nen va perseverar i va continuar amb la narració.
Tots el contemplaven estupefactes. Especialment, la mare, que des de petit li havia inculcat l’hàbit de la lectura, però mai havia aconseguit el seu interès genuí. L’home de la cama ensangonada va seguir sense mirar-lo, però es podia albirar l’esbós d’un somriure en la seva expressió. Va tancar els ulls i va alçar el cap com ho faria una criatura a qui li llegeixen un conte.
Per molt memoràndum dels horrors que fos aquell individu, encara era humà. Encara era algú més que un afectat pel conflicte. Encara tenia els seus somnis i inquietuds, els seus vincles i records. Quins eren, ells només podien especular. Potser aquella història detectivesca era la preferida del seu pare o potser li va 5 regalar la seva primera estimada. O potser no significava res per a ell i simplement era un descans enmig del caos. No teníem forma de saber-ho, ni ho sé a dia d'avui. El que sé és que necessitava continuar llegint. Si la noia no ho feia, ho faria jo mateix, per molt que en resultés un entrebancat espectacle. Sentia les mirades expectants de tots clavades en mi, però això no em va aturar. L’ànsia de seguir era superior a qualsevol vergonya o convenció social. Tampoc és que llavors tingués massa presents cap de les dues.
Va ser estrany, perquè parar-se a fer una cosa així en una situació d’aquell calibre era, segons la raó, estúpid, com fora de lloc. Però se sentia bé; imprescindible, inclús. Potser aquella era la meva forma de processar tot el que no entenia.
D’aquesta manera vaig seguir relatant el misteri que e n Sherlock hauria de resoldre, quan en un moment donat, una explosió es va sentir en la llunyania. Tots vam fer un bot i l’home ferit va deixar anar un sospir profund, però en pocs segons me’n tornava a llegir. Si d’ençà d’aleshores aquestes serien les nostres circumstàncies, hauríem d’acostumar-nos-hi. Passés el que passés, esclatés el que esclatés, jo no deixaria de llegir. No necessitava més que desenterrar l’empremta que algú havia deixat en aquest món a través de la ploma i la tinta.
De la mateixa manera, jo ara deixo la meva escrivint aquestes paraules. La meva i la de tots els que ens hi vam veure implicats. Perquè l’avi tardaria poc temps a reunir-se amb la seva esposa; l’home misteriós moriria dessagnat en unes hores; la mama em deixaria uns anys després i jo no tornaria a saber ni del papa ni de la noia, però mentre aquestes paraules segueixin aquí escrites, mentre el nostre nom se segueixi xiuxiuejant, tot això no mancarà de sentit.
Perquè és sent llegits - sigui amb seguretat o vacil·lació - que la nostra memòria no morirà mai, esclati el que esclati.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada