PREMI DE NARRATIVA BREU M.CARME GRAUVILARDELL 2025
Fora de termini
Ps: Elisenda de Montcada
Modalitat: Adult
De portes enfora, us puc assegurar que era un bibliotecari normal. Una mena d’arquetip del què ha de ser un servidor públic de l’àmbit: puntual, discret i eficient. No tenia cap tret característic que el fes sobresortir de la resta. Més aviat era tímid i de posat seriós, cosa que inspirava confiança. Un noi aplicat, sempre atent darrere el taulell, capaç de recordar si un determinat lector preferia novel·les amb capítols curts o si era dels que marcava les pàgines doblegant la cantonada, cosa que, per dins, li provocava una esgarrifança gairebé física. Però ell mai no deia res. Simplement feia un somriure de cortesia i anotava mentalment la infracció.
Parsimoniós, se’l veia sovint amb el carretó amunt i avall com si fos un repartidor ambulant, però en format cultural: desant revistes escampades, reubicant llibres a les prestatgeries i posant ordre en el gran temple de paper que són les sales de la biblioteca. Si l’observaves d’amagat, podies veure com, abans de desar-les, s’acostava les darreres novetats arribades al s narius, buscant aquella olor dels llibres nous, de la tinta acabada d’impregnar, que tot amant de la literatura sap apreciar. Cada tasca que se li encomanava la feia amb una dedicació total, fascinat pel món del llibre en totes les seves dimensions. Es podia passar minuts contemplant com la màquina automàtica de retorn de préstecs escanejava codis de barres, gairebé hipnotitzat... fins que s’acabava encallant. Ell estava al peu del canó per solucionarho tot.
Sempre amb una rialla apuntada per sota el nas –de les que semblen educades però amaguen judicis silenciosos–, controlava el galliner sense cridar, només amb la mirada. Als estudiants cridaners els feia una mena de parpelleig còmplice, tot i que per dins desitgés poder-los clavar un compàs a la jugular. No ho feia, és clar. Tenia paciència. Paciència i una memòria de ferro.
També tenia una llibreta –que no era física sinó mental, però amb capítols molt ben estructurats– on apuntava petites faltes: llibres retornats amb les tapes corbades, retards injustificats, usuaris que demanaven recomanacions i després no en feien cas... Res que fos extremadament greu. Més aviat semblaven manies de neuròtic.
El seu aire serè el feia semblar un d’aquells nois que no ha trencat mai cap plat. I potser sí que era cert, perquè els plats de casa els tenia tots ben apilats... Ara bé, els ganivets, ja eren una altra història. Ell era una màquina de matar, un carnisser sense pietat. Darrere d ’ aquella personalitat tèbia —i permeteu-me que no caigui en el sensacionalisme de dir-ne el nom— hi havia una ment obsessionada en la venjança. S’hi amagava un assassí en sèrie. No era un psicòpata sorollós ni un boig d’aquells de riure malèfic. Era metòdic, com un bon bibliotecari, al cap i a la fi. Ja sabem com van aquestes coses: ningú no sospita d’una persona tan servicial i educada. “Un assassí? Però si et guardava la jaqueta quan te l’oblidaves a la sala d’estudi!”; “Si fins i tot s’enorgullia quan li comentaves que havies llegit tot un Balzac!”; o el clàssic “Sempre saludava”, comentaven diversos usuaris que l’havien tractat una vegada es va saber tot.
Durant molts mesos va tenir atemorida tota la ciutat. Al principi, ningú no entenia el patró dels crims que se succeïen a la ciutat: víctimes d’edats diverses, professions anodines, morts extravagants però aparentment accidentals, notes absurdes a sobre els cossos. La veritat va trigar a arribar. Però quan ho va fer, va esclatar com un llibre prohibit llegit en veu alta en horari infantil. El nostre home era l’autor de tots aquells assassinats. Les seves víctimes? Una llarga llista d’usuaris de la biblioteca amb menció especial per aquells que no retornaven els llibres a temps.
No rigueu! Penseu que, per exemple, si retornaves amb quinze dies de retard l’últim llibre d’en Murakami —pensant que algun dia guanyarà el Nobel i volies estar al dia de la seva obra— segurament ja formaves part de la seva llista. Aquells que pensaven que un avís per correu electrònic era tot el càstig... no sabien que també significava la darrera notificació abans del silenci etern.
Amb accés privilegiat a la base de dades, coneixia adreces, horaris de préstec, preferències de lectura. No calia cap detectiu: només connexió a l’OPAC, un parell de clics, i una eina contundent adequada al gènere literari preferit de l’usuari.
El pitjor de tot és que estava convençut que feia justícia. No es considerava pas un criminal. Al contrari: els criminals eren els que escampaven els llibres per terra, els que subratllaven en bolígraf, els que retallaven pàgines per fer collages de pa sucat amb oli. Ell simplement era un corrector de desequilibris, un arqueòleg de l’ordre, un servidor públic del rigor i la memòria escrita. El que feia no era matar sinó preservar. Restituir. Restaurar una harmonia que la massa ignorant violava dia rere dia. Hi havia qui es manifestava per la pau, per la independència, pel clima... Ell feia justícia literària.
– La llei del préstec! –es repetia mentre polia un ganivet damunt la tapa dura d’un llibre de contes irlandesos–: Agafar, llegir, tornar. No costa tant.
Pensava sovint en els llibres com si fossin criatures fràgils, orfes en adopció temporal. Era el seu tutor legal. I aquells que no els tornaven, eren segrestadors emocionals. “Si no els pots cuidar, no te’ls enduguis, copolls”, remugava per dins.
Una part de la seva obsessió havia començat el dia que algú no va retornar El vigilant en el camp de sègol. El seu exemplar preferit. El coneixia pam a pam, amb el llom gastat i aquella olor tan particular que mesclava traces de tabac i d’humidificador a parts iguals. Havia mirat aquell prestatge durant dies, setmanes, mesos, amb l’esperança que hi aparegués. Però res. El sistema de seguiment el donava com a perdut. Perdut! Com si els llibres es poguessin perdre sols.
Aquella pèrdua li havia fet mal. Com una punyalada simbòlica, silenciosa. Aquell dia va entendre que hi havia gent que no mereixia llegir. I va decidir que si el sistema no els castigava... ell ho faria. A la seva manera. Amb el mateix criteri que s’aplica a les edicions revisades: el que no serveix, s’elimina.
A banda de totes les conclusions i teories psiconeurològiques que es puguin extreure del nostre criminal, el que realment vull explicar-vos és la seva metodologia d’actuació. Des del punt de vista d’un amant de la literatura que em considero –i usuari fidel de la biblioteca–, és difícil no sentir una certa empatia per la seva figura, ja que els seus assassinats tenien un punt d’artesanal, de professional de biblioteca, de lletraferit sensible. Tot i que no sempre era fàcil deixar el seu propi segell, procurava actuar sent conseqüent amb els gustos del lector:
A una professora de secundària que havia esgotat totes les renovacions possibles de Macbeth, el bibliotecari la va esperar a la sortida del teatre, precisament just després de veure una adaptació moderna de l’obra amb actors vestits d’executius i música electrònica. Li va clavar una daga mentre xiuxiuejava: "Out, out, brief candle". Ella va morir en silenci, potser pensant que era part de la performance.
En certa ocasió havia usat una ballesta per a un lector de Guillem Tell. A un pobre usuari a qui Moby Dick se li estava fent massa llarg, el bibliotecari –disfressat de capità Ahab– el va travessar amb un arpó. A part de la demora en el retorn, un dia al taulell li va gosar comentar que les descripcions tècniques de baleneres se li feien insuportables. A sobre del cadàver hi va deixar una nota que deia: “Qui soc? Digueume Ismael.”, que va fer anar de corcoll a l’investigador que portava el cas.
A un lector d’El nom de la rosa –a qui les puntualitzacions històriques d’Umberto Eco el van desconnectar de la trama– li va aconsellar de llegir un resum que obviava tot el dens tramat fora de l’argument. El llibre estava en una solució d’arsènic i cola blanca, així que cada vegada que el lector l’agafava s’anava intoxicant a poc a poc. Una mort lenta, literàriament perfecta.
Pels qui no retornaven novel·les negres, normalment usava un revòlver del calibre 38 – tot un clàssic del gènere–, amb empunyadura de fusta i acabat mat. Havia llegit prou Chandler, Hammett i Vázquez Montalbán per saber que un bon detectiu mai feia servir una arma nova, sinó una que tingués història i anys de servei, com un bon whisky amb solera.
Un altre assassinat molt sonat va ser el d’una senyora que s’havia endut tres volums sobre la història de Roma, però que segons el bibliotecari els havia utilitzat només com a pesos per a fer pilates. Se les va enginyar per fer-li creure que participava en una visita nocturna al zoo per a usuaris VIP. Quan va arribar davant la gàbia dels lleons, va empènyer la porta d’emergència i la va llançar a dins. “Panem et circenses” va exclamar mentre contemplava l’àpat nocturn dels carnívors famèlics.
A una jove hipersensible que no havia tornat un exemplar il·lustrat del Petit Príncep, li va preparar un còctel d’estricnina i essència de rosa. Per eliminar-ne el cos, el va oferir com a àpat a una boa que mantenia en captivitat. Un cop perpetrat el crim encara va tenir temps de fer-ne un bon dibuix. Aquell cop va quedar especialment orgullós de la seva obra. Un assassinat així és per treure’s el barret.
El seu catàleg de crims era inesgotable. Potser el més espectacular va ser contra un senyor gran, membre d’un cercle d’estudis medievals de barri i que citava Ramon Llull sense que ningú li ho demanés. Demanava llibres en català antic... però no en tornava cap (Tirant lo Blanc, per exemple, va estar en préstec durant 421 dies). El bibliotecari ho tenia tot pensat. Li va enviar una carta antiga, escrita amb cal·ligrafia gòtica, segellada amb lacre vermell. Invitació personal a una “Justa literària medieval nocturna” a la biblioteca. El senyor va acudir-hi entusiasmat, vestit amb una capa ridícula i una espasa de decoració penjant-li de la panxa com si fos una relíquia de cartró pedra. Al vestíbul, hi havia una catifa vermella, dues cadires amb dos llibres damunt i un escut pintat amb el logotip del catàleg informatitzat. El bibliotecari, amb veu solemne, va llegir un fragment de Tirant lo Blanc:
“E com Tirant lo viu acostar-se a la cambra de la princesa, pensà: ‘Gran és l'atreviment del cavaller que no compleix amb la paraula donada’.”
L’home reia, encantat de si mateix... Fins que va veure la llança. Una autèntica rèplica que havia estat polint durant mesos. Quan la va empènyer amb precisió quirúrgica, li va travessar el tòrax i va sortir per darrere la butaca. L’home es va desplomar en silenci, amb un exemplar de Tirant lo Blanc a les mans obertes com un martirologi. Abans de marxar, el bibliotecari va escriure al full de retorns: “Finalment retornat. Sense taca. Sense honor.”
La policia finalment el va detenir quan acabava de matar a un veí del carrer Major que s’havia emportat Wilt i, de tant riure amb l’antiheroi de Tom Sharpe, s’havia oblidat de retornar-lo. Un operari municipal, al cap d’uns dies que la família en denunciés la desaparició, va trobar el veí mig enterrat en una casa en construcció abraçat a una nina inflable. Però aquell dia el bibliotecari va cometre una errada: en col·locar la nina li va caure el tiquet del basar on l’havia comprada aquella tarda. Un detectiu amb ínfules de Sherlock Holmes va estirar el fil i finalment, després de consultar càmeres de seguretat diverses, va atrapar el criminal més buscat.
Quan la policia el va detenir, no va oposar resistència. Va demanar poder acabar de classificar els retorns del dia. Va deixar cada llibre al carretó corresponent, va apagar l’ordinador i va entregar el carnet de funcionari com si fos un escut d’honor.
No cal dir que d’aleshores ençà -tot i que l’assassí fa temps que està engarjolat en una presó de màxima seguretat- a la biblioteca de la ciutat tothom torna els llibres prestats quan toca. La meva bibliotecària de capçalera m’explica que des de llavors mai ningú s’ha emportat Jack l’Esbudellador a casa, no fos cas...
